Dic "ara com ara", perquè abans les coses no eren pas així. Abans sí que se li reconeixia aquest caràcter. L'any 1978 la Constitució espanyola reconeixia a l'article 3.1 que el castellà era una llengua espanyola i a més llengua oficial d'Estat. També reconeixia a l'article 3.2 que hi havia altres llengües espanyoles (se suposa que el basc, el català, l'occità, el gallec... tot i que no les anomena). Aquest terme de llengües espanyoles, que indica un caràcter històric i originari relacionat amb el territori espanyol, és el que en la majoria de constitucions anomenen llengües nacionals (des de Finlàndia, Suïssa, Irlanda, Liechtenstein fins a Bolívia o Malta entre d'altres).

No sempre les llengües nacionals són oficials. Hi ha llengües oficials que no són pròpies, no són nacionals, com el castellà a Bolívia o l'anglès a Malta. Aquest caràcter patrimonial, les llengües espanyoles, va passar-se a anomenar llengües pròpies en molts estatuts d'autonomia, tot començant pel de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears, per referir-se a la llengua espanyola pròpia de cada lloc. Aquest caràcter històric i originari també hi és per al castellà en els estatuts d'autonomia de Castella i Lleó (article 5) o de la Rioja (article 8).

Però això ha canviat. Darrerament bona part del discurs polític espanyol, i també la jurisprudència, fins i tot del Tribunal Constitucional, reconeixen que el castellà no és llengua d'Espanya, que no hi té un caràcter propi ni històric, talment, com l'anglès a Malta o el francès al Congo. Seria doncs totalment al·lòctona a l'entorn espanyol. S'han institucionalitzat frases com "Aquelles comunitats autònomes amb llengua pròpia" o "El castellà i les llengües pròpies", bo i reconeixent que a Espanya hi ha comunitats que no tenen llengua pròpia i per tant la que tenen és "importada" d'alguna altra banda. En aquests casos la llengua reconeguda com a no-pròpia és el castellà. No voldria posar exemples, perquè són constants, però en posaré un, justament per demostrar que no és només el PP i certs tribunals qui tracten així la llengua castellana. La declaració de Granada del PSOE, que és la base per a una reforma constitucional, reconeix en el punt 25.1 «la existencia de lenguas propias en ciertos territorios», de manera que admet que hi ha territoris que no tenen llengua pròpia, i pel context s'interpreta que són els d'aparentment llengua pròpia castellana; llengua per tant d'"importació", no espanyola.

Cal fer oficial una llengua que ni tan sols és espanyola, per tant pròpia d'alguna part d'Espanya? Quin criteri s'ha pres per fer-la oficial, doncs? És fruit d'un procés colonial, com ho és el castellà a Bolívia o el francès i l'anglès al Camerun? De fet, segons la jurisprudència recent, potser ni tan sols el castellà és oficial en alguns territoris d'Espanya. Aquest fet ve d'un nou ús del terme llengua cooficial molt estès darrerament. És prou sabut que una llengua cooficial és el mateix que una llengua oficial amb la peculiaritat que el primer terme ens indica que a part d'aquesta n'hi ha una altra també igualment oficial que comparteixen territori. Per descomptat el terme llengua cooficial no surt en cap estatut ni constitució espanyola atès que no té sentit si ja s'anomenen totes les llengües que són oficials. A primer cop d'ull el castellà és l'única llengua oficial en algunes regions (en podríem dir "monooficial") i cooficial en d'altres (atès que no és l'única oficial). Però darrerament sembla que tampoc no és ben bé així...

Estan sorgint molts textos polítics i jurídics que parlen del castellà i les llengües cooficials, de manera separada, com si el castellà no fos oficial al costat d'una altra llengua enlloc, sinó que on és oficial sempre té caràcter "monooficial". Per exemple; el web de la casa reial espanyola té 3 opcions lingüístiques per escollir: Castellano, English i Lenguas cooficiales. Sembla una mica inútil perquè hauria estat més fàcil posar tots els noms de les llengües com a opció. Però, més enllà d'aquest marc estilístic poc comprensible, se suposa que si cliquem dins de Lenguas cooficiales sortiran totes les llengües que, atesos els estatuts respectius, comparteixen oficialitat en algun territori espanyol; és a dir el català/valencià, el basc, el gallec i altra vegada el castellà. I ca! El castellà no hi és (sí que hi és el valencià separat del català). Això ens indica que on el català és oficial, atès que és llengua cooficial, també ho serà una altra llengua però que aquesta no pot ser el castellà, perquè segons aquest web, com en molts d'altres documents, el castellà no es reconeix com a cooficial enlloc. Conclusió: segons la casa reial espanyola, el castellà no és cooficial a Catalunya, per tant no és oficial tal com estableix l'Estatut català. Així, hem d'entendre que si el català és cooficial ho és amb l'occità, l'altra llengua reconeguda oficial. Pobre castellà, ni llengua espanyola ni oficial! Com es desvirtuen darrerament les constitucions!