A Valònia, Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l'ensenyament és el francès. Tanmateix el neerlandès (també llengua de Bèlgica), l'alemany (també pròpia de Bèlgica però d'uns poquíssims parlants) o l'anglès, determinen el currículum escolar com a segona llengua, o bé el neerlandès, l'anglès o l'alemany són la tercera (segons quina hagi estat la llengua escollida com a segona). A Flandes, Bèlgica, la llengua vehicular bàsica a l'ensenyament és el neerlandès; però el francès, l'anglès i l'alemany s'ensenyen com a assignatura, o bé el francès, les llengües clàssiques i l'anglès. A Brussel·les, regió actual de parla francesa però històricament de parla neerlandesa, el neerlandès és obligatori com a assignatura. Arreu del país, es dóna a la pràctica una coresponsabilitat entre les llengües pròpies de l'estat a l'ensenyament i a la vegada són els governs de les regions qui decideixen amb plenes competències quines llengües s'ensenyen o no i amb quins criteris a l'educació dels infants; amb decisió plena sobre totes les llengües. El model de Suïssa per descomptat també delega plenament als cantons la potestat de decidir sobre aquesta qüestió i té en compte el criteri de coresponsabilitat entre territoris i llengües. A Suïssa, a la pràctica l'anglès és la segona llengua a l'ensenyament malgrat l'alemany és clarament aclaparador territorialment i en població però no s'imposa legalment als cantons de llengua francesa o italiana. Ha cedit el paper a l'anglès com a llengua d'intercomunicació entre comunitats lingüístiques en una mentalitat de neutralitat i consideració per a la resta de comunitats. Així i tot l'estat confederal recomana als cantons oferir l'aprenentatge també de totes les llengües del país, àdhuc el romanx.
En aquests models, quan hi ha llengües del pes específic i absolut dins l'estat de les dimensions del català es donen models de reciprocitat, neutralitat o d'equititivitat entre llengües respecte a l'altra dominant (que en el nostre cas seria el castellà), i per a tot el territori (que en el nostre cas seria Espanya), o bé es deleguen a les regions la decisió absoluta en qüestió de llengües a l'ensenyament segons llur criteri. Fins i tot Bolívia, amb 36 llengües oficials i nacionals reconegudes, obliga a les comunitats monolingües castellanes a aprendre una segona llengua pròpia del país. Tot els alumnes han de ser bilingües en alguna de les llengües pròpies de Bolívia: tots.
Espanya és diferent. El català no s'ofereix de manera normal fora del domini lingüístic, de fet ni hi ha garanties que s'ensenyi com a assignatura en part del propi domini lingüístic (com és el cas de l'Aragó). En canvi l'estat només garanteix (i imposa) l'ús obligatori d'una llengua, el castellà, sense reciprocitat de cap mena o llibertat de tria a les regions. Propugna un model bilingüe desigual, de fet monolingüe castellà per a tots; perquè les llengües espanyoles diferents de la castellana no són d'obligat ensenyament llevat que ho reconegui la comunitat autònoma i així i tot l'avaluació encara pot ser optativa si així es determina. Només una llengua està garantida en un model totalment desigual.
La nova LOMCE del ministre Wert, encara va més enllà. Obliga el castellà com a llengua vehicular bàsica arreu on és llengua pròpia o així ho han determinat les comunitats autònomes encara que en tinguin una altra de pròpia (com a l'Aragó). Allí on les comunitats autònomes determinen també una altra llengua pròpia vehicular només que un pare d'un alumne demani la modificació del sistema escolar cal canviar el sistema lingüístic sencer de tota l'escola. Hi ha casos singulars com Finlàndia on calen 18 pares d'una mateixa aula per fer un canvi d'aquestes característiques, però només es canvia el sistema d'aquella classe, i entenent que tant el suec com el finès són igualment oficials a tot l'estat per mandat constitucional i pràctica real i amb reciprocitat de llengües arreu. No cal doncs carregar polítiques extraordinàries a l'escola per esmenar els dèficits de reconeixement en la resta del sistema. A més, tampoc no és possible de fer-ho a les Illes Åland on el suec és l'única llengua pròpia.
Davant d'aquest desgreuge singular inspirat en la promoguda superioritat d'unes llengües i d'uns ciutadans d'Espanya per sobre dels altres, sovint l'opinió pública catalana ha avalat els argumentaris disfressats de llibertat i democràcia que ha fet servir el govern espanyol per defensar aquesta opció particular. Així mentre en el procés català s'ha fet un gir molt clar i no s'està avalant conceptes tan poc fonamentats com que la democràcia és construeix a partir de la llei (sense tenir en compte com s'hi ha arribat), que cap estat reconeix situacions plurinacionals o que el nostre és un problema legal i no polític; no passa el mateix amb la llengua. Des de Catalunya s'ha arribat a avalar i pretendre comparar al mateix nivell el castellà que cal tenir a les escoles de Madrid amb les de casa nostra. No és el català aquí la llengua pròpia i vehicular i a Madrid el castellà? No reconeixem que el català és la llengua de Catalunya com a altres llocs ho és el castellà? O si fos el cas que ens hem marcat objectius de competències igualment bilingües, no caldria en tot cas comparar la mitjana de totes dues llengües (o les tres comptant l'occità) a Catalunya amb els nivells de castellà a Madrid? Altrament estem avalant una escala de valors inèdita en els països plenament democràtics lingüísticament. Estem avalant allò que diu la LOMCE, que el català és una llengua de segona divisió, fins i tot on és pròpia, i que la llengua pròpia i vehicular en un territori no és comparable a la llengua pròpia i vehicular d'un altre si aquest és el castellà, que allò realment important és que tots els espanyols tinguin el mateix nivell de castellà, no pas el mateix nivell de les llengües respectives en l'escolarització. Som capaços de comparar les competències de català a Catalunya amb les de gallec a Galícia, però no pas les de català a Catalunya amb les de castellà a Extremadura.
Tot això no és una exclusivitat de l'ensenyament. Hi ha situacions tan kafkianes com que actualment el 90% dels productes distribuïts a Catalunya no només es venen fora de la llei (sense l'etiquetatge en català) sinó que la comunitat lingüística catalana a Espanya és l'única europea que les empreses no hi etiqueten amb normalitat tenint el mercat que té. Això mateix es repeteix dia a dia en els serveis bàsics d'atenció al client de moltes empreses. Però allò essencial del problema és que les empreses no es veuen obligades, ni moralment, a justificar-se per una política excepcional. Això es repeteix en una infinitat de camps. ¿Què passaria si els cantons de Suïssa, el Quebec o Flandes, de cop i volta un jutge, la màxima expressió de la justícia i el primer model de coherència amb les valors que han de regir la democràcia d'un estat, no tingués cap obligació de saber les llengües del cantó suís respectiu, el francès al Quebec o el neerlandès a Flandes com passà aquí amb el català? ¿Encara que una autoritat superior s'hi resistís, no seria un motiu de denúncia constant i moral dels governs regionals corresponents? En un article recent a la Vanguardia, fins i tot Enric Juliana, considerava positiva l'actitud del rei Felip VI vers el català, actitud que en la resta de països europeus comparables lingüísticament a Espanya com Bèlgica o Suïssa seria inadmissible, de fet impensable al segle XXI (vegeu aquest exemple). En això i en tants i tants aspectes que afecten la nostra llengua, també a casa nostra caldria fer un canvi com el que s'està fent amb el procés, tot deixat d'avalar i justificar els arguments que els successius governs espanyols han encabit, donant-los per fet, en uns valors prou diferents dels que practiquen. Ara caldria fer el segon pas i entendre que discriminar i arraconar una llengua com el català respecte a la llengua afavorida no és tampoc admissible. I que si Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà ja fa anys que no practiquen aquestes polítiques, Espanya no se l'ha de perdonar en aquest sentit amb l'excusa de l'eterna transició. No és, en el fons, que es pugui aconseguir aquest canvi a Espanya - ben difícil ara com ara a partir de la plataforma mental d'on parteix bona part dels mandataris o de l'oposició espanyola- però l'opinió pública catalana no ha de caure en aquest parany d'avalar aquests arguments. Caldria que l'interpel·lés i l'obligués a excusar-se contínuament d'aquests disbarats argumentals. El nostre model lingüístic per comparar-nos és el de les democràcies avançades no pas el del franquisme o en general de l'Espanya del segle XX.
