No sé si la frase és més o menys literal, però la idea sí que l'era. Ve a tomb d'unes declaracions de Joan Fuster, quan el van inquirir per les actituds del Principat respecte a la llengua catalana i sobre la visió de conjunt, d'impuls anodí. Doncs això, que de visió de conjunt ben poca, que a Catalunya es feia com si la cosa, la responsabilitat d'impulsar una estratègia comuna, no acabés d'anar amb ells. Fuster ho deia perquè Barnils era dels qui apostaven per l'eix intercomarcal que atrapa les barcelones, plana de Lleida -pobles arrugats del voltant- i les comarques septentrionals dels Països Valencians -tenia per col·legues complicitaris als perifèrics Jesús Moncada i Ferran Torrent. Vaja, que era poc de la ruta de l'AP-7 i molt del terrós.
I passen els anys i això nostre, com ho tenim, ha variat gaire la cosa? Amb brotxa gorda, un part significativa del discurs dels drets dels catalanoparlants se sustenta en un element quantitatiu que passa de puntetes sobre la realitat qualitativa. Diem que ja som 10 milions de parlants, que l'atracció que genera el català és de les més altes entre les llengües europees i que, proporcionalment, segueix sent la llengua europea que menys protecció jurídica té, fet que vulnera clarament els drets dels seus parlants. Tot això és ben cert, és meridià, i aquest discurs, amplificat a Europa, pot ajudar els catalanoparlants mateixos a veure l'anomalia en què naveguen els seus drets -a Espanya hi ha poc a amplificar, perquè el marc mental que traça ens cohibeix en la relació de tu a tu, són molts anys.
La realitat qualitativa és que les agressions espanyoles -els francesos mengen a part-està minant seriosament el desenvolupament normal de les polítiques públiques que tota llengua té al darrera donant-li suport. És a dir, el dineral que Espanya es gasta per impulsar l'espanyol als Països Catalans -ens ho hem preguntat mai què en seria, d'aquesta llengua, sense aquesta ingent ajuda?- va de bracet de tota una operació de persecució legal de terra cremada.
Tanquem: és evident que ara hi ha més Barnils o, com a mínim, que a Catalunya hi ha menys blavers. I ja és bo que així sigui, perquè per donar resposta a aquests embats -i encara més, quan Catalunya sigui independent- bé farà falta reformular com podem treballar plegats pel respecte dels nostres drets lingüístics, humans al cap i a la fi.
