Així explicava el fiscal general de Catalunya José Rodrigo Villalpando que s'havia d'aplicar el Decret de nova planta que obligava a usar exclusivament el castellà a l'Administració de justícia. I és evident que se'n va sortir, si més no amb els resultats, perquè el "cuidado" que hi han posat s'ha fet més que evident d'aleshores ençà, i encara avui.
Però com molt bé diu aquest fiscal, es va necessitar temps, molt de temps, perquè això es fes realitat. Durant gairebé un segle després de la implantació dels decrets de nova planta, el català es va continuar utilitzant a les administracions locals, als registres, a les notaries. Va costar molt que els professionals s'acostumessin a utilitzar una llengua que no era la seva, sobretot en la justícia més propera al ciutadà.
Avui, la situació és que el català es fa servir molt poc en l'àmbit jurídic i judicial català. Els motius són molt diversos, però caldria destacar, d'una banda, la implantació del castellà en els estudis de Dret de les nostres facultats, on els futurs advocats aprenen les lleis bàsicament en castellà, i amb molt poques versions oficials de les lleis en català. D'altra banda, i ja dins l'àmbit judicial, la poca vocació dels catalans de treballar en aquest àmbit amb la consegüent arribada de jutges, secretaris, fiscals i treballadors de les oficines judicials de tots els indrets d'Espanya, que ignoren la llengua i el dret civil català, ben viu encara i legal, per bé que subsidiari del dret civil espanyol.
A finals de l'any passat, el conseller de Justícia va tornar a demanar per enèsima vegada al Consell General del Poder Judicial que es considerés un requisit per accedir a una plaça de jutge a Catalunya el coneixement de la llengua i el dret propis del nostre país; i per enèsima vegada, la resposta va ser no. I així, trobem jutges acabats de sortir de l'Escola Judicial vinguts de Castella, d'Aragó, d'Extremadura, que tenen com a primera destinació jutjats de Falset, de la Bisbal d'Empordà, de la Seu d'Urgell, on se suposa que han de dirimir conflictes de terres, d'herències, amb l'únic coneixement del dret civil espanyol i la incomprensió cap a la gent que no s'expressa en aquesta llengua. El xoc per força és dur, tant per als uns com per als altres.
És d'esperar que la recuperació del català no costi tant com va costar en el seu moment la implantació del castellà; de fet, ja portem més de 35 anys intentant-ho, amb resultats més aviat minsos. El que cal és que sigui també la ciutadania que empenyi els professionals d'aquest sector a fer-lo servir; que reclami escriptures i testaments en català, que demani ser casat en català, que usi el català en declaracions orals i escrites davant la justícia. I així, entre tots, aconseguirem més justícia per al català.
