L'any 1993 s'havia aprovat la primera llei que preveia que els catalans tinguessin les informacions de l'etiquetatge en català. Mancava tot just un reglament que calia desplegar-se properament per poder obligar a les empreses. En aquell moment totes les llengües europees de dimensions semblants a la catalana eren ja obligatòries a l'etiquetatge: el castellà també ho era a Catalunya. El català era llavors (i encara ho és ara) un cas únic. Inexplicablement el  reglament per poder sancionar les empreses no arribaria mai. I quan el 2010 es va aprovar la nova llei tampoc no s'ha acabat obligant.

Tornem a l'any 1993. Es va pensar de fer un rècord Guinness de llaunes buides de Coca-cola per fer canviar la situació. Era una empresa emblemàtica que podria arrossegar el mercat. Durant els dies previs, i aquell mateix, el 12 de desembre de 1993, es van recollir el màxim de llaunes de Coca-cola de 33 cl i després es van exposar a la Plaça Catalunya de Barcelona tot fent un mosaic amb les lletres "Etiquetem en català". Es va fer una crida perquè tothom portés llaunes buides de Coca-cola que s'anirien col·locant entre les 11 del matí i el migdia. Al darrere es va posar una pancarta amb el lema "Per l'etiquetatge en català". No va ser pas fàcil, calia fer un disseny que fos especialment visible des del terrat d'El Corte Inglés, on es faria la foto. Va haver-hi tot un sistema organitzatiu per col·locar les llaunes recollides i les que aquell dia anava portant la gent.

Van venir algunes personalitats a dur la llauna - sovint de manera festiva amb la família- . Entre aquests hi havia en Nil Bohigas (alpinista), en Jaume Jané (diputat CIU), na Margarida Cardona (UDC), en Carles Campuzano (JNC de CDC), en Xavier Bosch (diputat d'ERC), n'Artur Mas (CIU, cap de l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona), na Magda Oranich (diputada IC), en Víctor Vila (diputat CIU), en Jordi Font (ERC), en Joan Puigdollers (CIU, del grup municipal de l'Ajuntament de Barcelona), en Miquel Reniu (director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya) i en Gabriel Planella (cap del Servei de Normalització Lingüística). A més hi van participar grups d'esplais i agrupaments escoltes i un grup de grallers per amanir la festa. La notícia va tenir ressò en diversos diaris, inclosos alguns d'àmbit i d'ideologia nacionalista espanyola (va sortir a la portada de l'ABC Catalunya amb el títol "L'espurna de la vida").

Es van fer també fullets per repartir amb el lema "La Coca-Cola etiqueta en 135 idiomes d'arreu del món, i per què no en català?" per tal d'evidenciar el tracte excepcional que la multinacional de begudes feia envers el català respecte a la resta de llengües de la Unió Europea i dels països de tradició democràtica. També es van enviar algunes llaunes normalitzades (amb un adhesiu amb els ingredients en català enganxat a la llauna) a la seu de Cobega (productor de Coca-cola). Anaven dins d'una capseta i els voluntaris pagaven el segell per fer l'enviament. Un cop acabada la festa es van reciclar totes les llaunes. Posteriorment, la campanya va continuar. En una crida d'una setmana, la central de Coca-cola a Madrid va rebre 800 trucades. Milers d'octavetes i d'adhesius van ser repartits. Es van encartellar tanques publicitàries. El 9 de febrer del 1994 la Plataforma per la Llengua va fer també una protesta en un acte de Coca-Cola al Palau de la Música Catalana. L'11 de setembre de 1994, en 4 hores es van aconseguir 1500 adreces de remitent per enviar la postal. Després d'això les demanades han estat insistents al llarg d'aquests anys.

El 13 de març del 2007 la Plataforma per la Llengua es va poder reunir finalment amb l'empresa. Coca-cola es va negar a afegir el català a l'etiqueta. No havia fet cap estudi de mercat ni tenia intenció de fer-lo. Reconeixia que s'havien plantejat l'etiquetatge en català. Admetien el descontentament d'una part dels seus consumidors ateses les moltes queixes rebudes, però consideraven que el nom de la marca era prou potent per permetre's un grau notable d'insatisfacció. El consumidor català preferiria una altra política lingüística però com que la marca pesava tant, encara que estiguessin insatisfets, encara que se sentissin decebuts, continuarien comprant Coca-cola. Pel que fa a la logística, evidentment hi havia prou espai i recursos per encabir el català a l'etiqueta. Malgrat es va quedar de continuar les reunions, després d'això l'empresa ha declinat qualsevol altra trobada ni ha contestat cap carta. Encara avui, llevat del cas català, no hi ha cap altra llengua europea de dimensions similars que Coca-cola hagi rebutjat sistemàticament de fer servir a l'etiqueta.