Sempre m'han agradat les nines. Recordo la meva primera nina, pels anys 50. Me la va regalar la meva àvia. Era de les de llavors, de goma i amb el cabell dibuixat, amb un vestit mariner amb ratlles i llacets i, òbviament, no tenia nom ni marca. Immediatament vaig procedir a un bateig fictici, juntament amb les meves amigues i li vaig posar un nom: "Dolly" - no sé per què però em va agradar-.

La meva nina i les de les meves amigues, tot i ser d'una època molt fosca per a la nostra llengua, parlaven en català, - sí, sí us ho podeu ben creure... nosaltres, petites ventríloqües, els posàvem veu i el més important, la nostra llengua-. Després, amb la "tolerància", van venir unes nines més modernes que oh! deien que parlaven soles (mamá, tengo hambre, mamá, ¿me quieres?, mamá, ¡dame un abrazo!) però... per què parlen un idioma diferent del nostre? -dèiem les meves amigues i jo-. És clar que les enteníem però no era així com nosaltres volíem jugar. Nosaltres volíem jugar en la nostra pròpia llengua, en català, així que ens vam quedar amb les nostres velles i estimades nines que tan feliços  feien els nostres jocs d'infantesa.

Avui, els infants ja no tenen aquest problema. La Plataforma per la Llengua, l'ONG del català, l'any 2004 va crear una comissió que treballa l'àmbit del joc i i el lleure en català que es mou pel fet de tenir clara la necessitat i el dret que tenen els infants dels territoris de parla catalana a divertir-se, jugar i aprendre en la llengua del país on viuen. Ara podem trobar al mercat nines que parlen, riuen, canten i ploren en català, com ara la Laia, la Petita Mandarina o la Mireia, oferta que esperem veure ampliada ben aviat per part de tots els fabricants de jocs i joguines.

Trobareu informació de totes les nines que ara mateix parlen la nostra estimada llengua al web http://www.jocsijoguines.cat/