Pensem per un moment què hauria passat si la mesura hagués estat l'acord d'adreçar-se a les dones amb un to sexista o de tractar de manera despectiva les persones que tenen la pell més fosca o d'impedir i endarrerir l'entrada d'aquells que es desplacen amb cadira de rodes o d'anomenar "moros" les persones d'origen magrebí. Tothom estaria d'acord que atacar o tractar de manera discriminatòria un col·lectiu per raó de sexe, origen, trets físics o dificultat de mobilitat no és ni de bon tros una manera moralment acceptada com a arma de reivindicació laboral.

Considero que és molt greu que s'utilitzi un col·lectiu determinat totalment aliè a la protesta com a forma de pressió laboral tot discriminant-lo. Pel fet que una persona sigui dona, de pell fosca, d'una certa religió o catalanoparlant, no té cap responsabilitat en les raons de la protesta.

A més, aquests fets demostren que encara una part de la societat no reconeix els valors de la no discriminació d'un col·lectiu com a propis. Per tant, s'assumeix que cal respectar una persona perquè així ho determina l'Administració i d'aquesta manera ho vol, no pas com assoliment d'uns valors bàsics de la convivència per part de tothom. Els valors democràtics que una societat ha anat assolint al llarg de la història no cal practicar-los perquè ho marca la llei, sinó perquè els assumeix la societat en general.

Per consegüent, em demano si particularment el col·lectiu de catalanoparlants, atès les pressions encara existents i la consideració de submissió per una part del seu conjunt, és particularment vulnerable respecte a altres col·lectius. Així, mentre probablement la mesura és més difícil d'emprendre per motius d'homosexualitat, gènere, trets físics o altres cultures i llengües, la catalana, per manca de maduresa social dels drets de les persones en aquest aspecte, encara és subjecte d'utilització. Això recorda alguns casos particularment greus d'altres societats al llarg de la història, quan l'Administració ja ha assumit els drets de tothom i la societat també llevat però de grups molt concrets on la permissivitat continua acceptant-se públicament. Això ha passat amb els jueus en temps pretèrits a Europa, amb els negres a l'Amèrica del Nord o amb "els indios" a bona part de l'Amèrica del Sud.

Arreu d'Europa, i en casos de grups lingüístics semblants al català (neerlandès a Bèlgica, francès a Suïssa, suec a Finlàndia, lituà, letó, danès, noruec, txec, eslovac...), difícilment la pertinença a aquests grups culturals podria ésser utilitzada com a arma de pressió laboral en el propi país. En aquest aspecte la nostra societat encara és lluny dels valors europeus de consideració dels col·lectius de parlants de les llengües pròpies i/o minoritzades. A part que no cal dir que és terriblement mesquí utilitzar els més febles per atacar o pressionar els més poderosos.