La gràcia de tot plegat, però, és que la majoria de la població catalana que ara clarament es pronuncia a favor de la sobirania de Catalunya no ha estat precisament "adoctrinada" dins d'aquest sistema educatiu. De fet, fins a l'any 1980 no es van traspassar a la Generalitat de Catalunya les competències en matèria d'ensenyament que es van anar desenvolupant posteriorment a través d'un seguit de regulacions sempre basades, entre d'altres, en els principis de la solidaritat entre el pobles, meta de tota educació plural i oberta, "a través de la vinculació a la realitat més immediata" (Ordre del de maig de 1981; DOGC 8.7.81) i en la necessitat de fomentar l'arrelament en el medi social i cultural, del qual formen part, en primer lloc, el barri i/o municipi (Llei 26/1984, de 19 de desembre; DOGC 31.12.84), però sense deixar de "contemplar les identitats culturals dels immigrants" també presents al territori més proper (Llei 7/1983 de 8 d'abril; DOGC 22.4.83).
Per tant, el sistema educatiu català s'ha basat en la premissa que "el local és global i el global és local". És a dir, sense un coneixement d'allò més proper és impossible acostar-se i valorar les realitats que ens són més llunyanes.
El senyor Wert, doncs, saltant-se tots els criteris pedagògics, vol mostrar a una criatura de Reus, Santa Coloma de Gramenet o Camprodon que el seu marc de referència més proper no passa per estudiar la llengua pròpia del seu territori, ni la geografia passa per parlar dels rius i muntanyes que pot veure amb el seus propis ulls, ni la història passa per conèixer perquè viu en una localitat que es diu Reus, Santa Coloma de Gramanet o Camprodon, que forma part d'una comarca que es diu Baix Camp, Barcelonès o Ripollès, que forma part d'una província que es diu Tarragona, Barcelona o Girona, que a la seva vegada forma part d'una unitat administrativa que es diu Catalunya -no li direm ni país ni nació perquè el ministre Wert no ens acusi d'esbiaixar la realitat-, que pertany a un estat que es diu Espanya. No, segons el senyor Wert el que cal explicar als nostres infants és la història d'Espanya, la geografia d'Espanya i la llengua espanyola com si Espanya fos una unitat didàctica indivisible sagrada. Tot allò més proper només és folklorisme; més lluny, realitats alienes fins que els nostres infants comencen a escoltar les batalletes dels avis, a llegir o a viatjar. És aleshores que descobreixen que la seva llengua "regional" també es parla a altres territoris d'Espanya, de França i fins i tot d'Itàlia! I mira tu! També es parla a aquella illa del Mediterrani on ha anat amb els col·legues de vacances que es diu Ibiza però també Eivissa. Creuen que estic exagerant? Doncs que em digui algú que hagi estudiat, ja no dic durant el franquisme, sinó l'E.G.B. si no se sent una mica identificat amb el que estic explicant.
