Sempre he estat partidària d'aquesta opció. Com a nascuda a Astúries, mai no he cregut que per adoptar la identitat catalana hagués de renunciar a la meva identitat d'origen, que és també la de tota la meva família i, per tant, mai no he cregut que hagués de ser diferent en una qüestió molt més senzilla que la identitat com és la nacionalitat, entesa aquesta com a condició jurídica.

Amb la llengua, en canvi, sóc de parer que la cooficialitat de la llengua catalana i la castellana no seria la millor opció. Si haguéssim de fer oficials totes les llengües que conviuen actualment al nostre país, hauríem d'oficialitzar més de 250 llengües. I si li donem un estatus especial a la llengua castellana per raons històriques, de proximitat o simplement perquè és la llengua que parla la majoria de la població, ja podríem començar a oblidar-nos d'assolir mai aquesta idea del català com a la llengua comuna de tots els catalans.

Agradi o no, a Catalunya només hi ha dues llengües pròpies: el català i l'occità a la Vall d'Aran. El castellà, en canvi, és una llengua present al territori a causa d'una derrota armada; d'uns quants segles d'imposició, especialment a partir del segle XIX; i de l'arribada d'un gran nombre de població procedent de territoris de parla castellana, sobretot en la segona meitat del segle XX.

El futur de la llengua catalana, doncs, passa per recuperar el lloc que havia tingut en la història però també per crear un ordenament jurídic nou que creï un marc de convivència sense ambigüitats per a la nostra societat diversa i complexa on el català sigui la llengua de tothom, però també on tothom senti respectades les seves llengües d'origen o familiars. Amén.