Els nostres articles d'opinió ← Altres articles

I, nosaltres, som la posteritat…

Puri Pinto

El passat dissabte 5 de maig es va celebrar la cloenda de l'Any de la Paraula Viva, un any a través del qual l'Institut d'Estudis Catalans ha volgut celebrar el centenari de la seva fundació. Ho ha fet des del títol d'uns mots que al·ludeixen al poeta modernista Joan Maragall, defensor de la paraula espontània i viva, i del qual també al llarg del 2011 s'ha recordat l'extensa i vigent obra amb motiu del centenari de la seva mort. Tot el seguit d'activitats que l'IEC ha realitzat al llarg d'aquests dotze mesos s'han escampat arreu del domini lingüístic de la llengua catalana, cosa que ha mantingut viva i gairebé espontània la consciència de la unitat lingüística de la nostra llengua. Una llengua que des dels discursos oficials de l'IEC ha estat lloada i honrada, advertida i aconsellada, estimada i projectada, però no pas anomenada "llengua comuna" des de la dimensió sociolingüística que avui dia la nostra societat i la nostra associació atribueix a tal concepte. Únicament en un moment de l'acte, Isidor Marí, amb gran encert, es va referir a la vessant "dialectal" i/o "geogràfica" que també té. Perquè la varietat estàndard d'un idioma, sense la qual no podria sostenir-se l'equilibri entre l'enriquiment de la diversitat dialectal i la necessitat de mantenir una varietat unificada, també respon al qualificatiu de varietat "comuna" de la llengua i, si economitzem paraules, s'iguala al nominatiu de "llengua comuna" únicament, com ja he dit, en una de les seves dimensions semàntiques més parcials.

Però les necessitats de la nostra societat apel·len a un compromís molt més gran entorn d'aquest concepte. Un compromís que no contempli la situació multicultural en la qual vivim i viurem com "multiculturalismes relativistes" (entre cometes, paraules textuals del president de l'IEC en el seu discurs). Dit així, sembla que no hi hagi cap més diagnosi del mètode, ni del plantejament, ni de la ideologia real des de la qual afrontar una diversitat lingüística i cultural que, ben mirada, ens ha permès remoure els ciments dels prejudicis lingüístics d'una societat que no havia sanejat el llast d'una repressió lingüística en la qual s'arrelaven, i s'arrelen, molts hàbits i usos lingüístics del tot normalitzats i tan discrets com nocius per a la llengua.

En el mateix acte, es varen fer lliurament dels premis Pompeu Fabra i Robert Lafont, tots ells ben merescuts i aplaudits. I em permetré d'esmentar-ne tan sols dos dels seus emocionants moments. D'entrada, el d'Incorporació a la comunitat lingüística catalana, atorgat a Pius Alibek i qui, en recollir-lo, digué unes breus i significatives paraules que varen justificar amb escreix el premi que rebia: "Jo tan sols he fet el que havia de fer". I justament en sentir tal confessió vaig recordar la reivindicació de normalitat i legitimació que fem des del nostre discurs dels catalanoparlants d'adopció quan al·leguem que no volem "monuments", que insinuïn tractar-nos amb l'estranyesa i la anormalitat de la qual fugim. No obstant això, l'existència de guardons com aquest sempre són una bona notícia.

I per últim, voldria fer esment d'un altre de tots els merescuts premis de l'acte, l'atorgat per la seva trajectòria professional i científica a Joan Veny, eminent dialectòleg i gran responsable de l'interconeixement dels diversos perfils geogràfics i, doncs, de la permeabilitat de la nostra llengua. Ell, en el seu discurs, va agrair d'especial manera el seu premi a la seva dona, persona cabdal de la seva trajectòria vital i, doncs, professional. I és que qualsevol estudiós i expert consagrat a l'estudi de qualsevol disciplina que hagi pogut gaudir d'un benestar quotidià, o d'una família ben conduïda, de ben segur que té algú a la seva rereguarda a qui agrair la generositat de l'anonimat, talment el negatiu de la millor instantània o la certesa de la veritat més discreta.

Tot plegat, l'acte fou un cúmul d'emocions i testimonis al voltant de la vitalitat, la voluntat i la fe que dia rere dia tantes persones aboquen sobre la nostra llengua. I tot el que s'observa, es valora, es potencia, es planteja, es menysté o es negligeix, tot, absolutament tot, forma i formarà part del seu propi camí vital. Com si, efectivament, la vida de la nostra llengua comuna depengués sempre, a través de cada gest, de la nostra implicació i responsabilitat.

I és per això que tanco aquest article recordant els darrers versos del poema "La Pàtria", de Bonaventura Carles Aribau: " Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat / cessarà de cantar de mon patró la glòria / e passe per ta veu son nom e sa memòria / als propis, als estranys, a la posteritat". 

... "I, nosaltres, som la posteritat...".