I malgrat aquesta desigualtat en l'oferta, els estudis demostren que el cinema en català és rendible, què és una font de negoci.  Les inèrcies heretades del franquisme, i molt especialment en el món del cinema, no permeten aprofitar aquest mercat d'oportunitats.

Tal com demostrava un estudi de la Plataforma per la Llengua, l'ONG del català, les situacions lingüístiques comparables a la nostra tenen aquest aspecte solucionat, i a més a més, a Letònia, Lituània, Estònia, Eslovènia, Eslovàquia, el Quebec (Canadà), Suïssa, i Finlàndia tenen normatives que obliguen les empreses cinematogràfiques a l'ús de les llengües pròpies per a les pel·lícules exhibides al territori on són oficials.

El català és l'anomalia, l'excepció. Hem estat els darrers de fer una llei semblant a les altres, la llei de Cinema de Catalunya, i tot i així, les empreses de cinema posen traves al seu desenvolupament i compliment. Continuem essent l'excepció, continuem essent la cosa estranya.

Hi ha diverses maneres d'arribar al compliment de la llei, i l'acord de cinema a què va arribar el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya n'és un dels camins, conjuntament amb el desenvolupament de la llei, especialment tenint present que estem parlant d'un benefici econòmic per a les empreses. Caldrà estar amatents, perquè desconfiem del sector. En tot cas, sigui pel camí que sigui, demanem fermesa per tal d'assolir en breu els objectius graduals de la llei, a fi de protegir els drets lingüístics dels ciutadans. Especialment, volem deixar de ser l'anomalia, la cosa estranya: aquest argument s'ha de fer arribar amb contundència, una vegada i una altra, a tota la indústria cinematogràfica. No volem ser l'excepció, ni tenim per què ser-ho, perquè la situació actual no és bona per a ningú. Cal que tots en prenguem consciència, perquè el català suma, i les actituds i oposicions d'alguns al que és normal en situacions de democràcia, i les pors dels altres, no fa altra cosa que restar.