És evident que aquest no va ser el plantejament ni el repte dels productors, precisament, perquè la ruptura d'aquesta temible -cinematogràficament- linealitat, a còpia d'una polifonia d'opinions, obligava l'espectador a esdevenir partícip d'aquells traços de futur que l'entitat comença a dibuixar i que el país necessita -opinió pròpia. Cap mal presagi acomplert, la visualització el va convertir en un exercici dinàmic que apuntava als futuribles reptes de pensament i acció que poden anar perfilant l'horitzó del país en aquest segle XXI, i que Òmnium està disposat, almenys, a coliderar. Enhorabona, doncs.

En definitiva, en aquest mig segle d'Òmnium, el país ha canviat substancialment en molts dels seus perfils, i molts cap a millor. I també han virat molts dels reptes que, d'una manera o altra, al país li toca assumir per seguir en una trajectòria ascendent. Amb el temps, els canvis: si els pares de la criatura van decidir que el primer que calia salvar eren els mots, sembla ser que ara la cosa s'ha eixamplat i que ja afecta a d'altres elements, principalment, relacionats amb els drings pecuniaris.

Arribats aquí, reflexionarem sobre un parell de coses que ens toquen de més de prop, a la Plataforma per la Llengua. Hom pot seguir tenint una certa percepció que, durant aquests darrers anys, la llengua catalana encara és deutora d'una vella definició que implica certes limitacions de cara al futur, al nostre parer. Reportats els efectes de fort impacte emocional que provoquen -vist amb perspectiva- l'aposta que alguns van fer jugant-se unes quantes coses -alguns els diners, els altres, un tatuatge al currículum que et podia treure de circulació- perquè el vaixell no se n'anés en orris definitivament, podem sospitar que hem fermat més el mite del continent que la prosa del contingut.

A la Plataforma per la Llengua és el nostre repte: els discursos adjacents a la llengua que es vinculen, únicament, a la dimensió política del país, si bé no fan cap tipus de nosa, fóra bo que anessin convivint amb d'altres que impliquin tot tipus d'identificacions -nacionals, també- que no excloguin ningú de la partida. El país -com la llengua- funcionarà si és format per ciutadans capaços de gestionar, sota criteris de solidaritat i responsabilitat col·lectiva, els seus reptes. L'horitzó de fer de la llengua catalana la llengua comuna dels nostres països ens apropa a un horitzó edificat des d'uns valors compartits que són radicalment democràtics. No perquè sí, sinó perquè és la millor proposta de convivència lingüística que puguem imaginar. I això val tant per aquí amb la llengua catalana, com per arreu amb la llengua pròpia que s'escaigui en cada territori.

La gràcia: guanyar la partida depèn de nosaltres...i les cartes, ja fa dies que estan repartides. Insistim-hi i ho aconseguirem.