El compromís del 2000 es preveia dins la campanya llavors endegada per l'ADEC i la Plataforma per la Llengua "A taula, en català", amb l'adhesió de més de 200 ajuntaments. Tanmateix al 2011 les coses han canviat. Ara hi ha molts més productes etiquetats en català, de molts més sectors i, sobretot, ara hi ha per primer cop una llei que obliga també a etiquetar en català. La moció també preveu estendre mocions semblants en l'àmbit comarcal de la Garrotxa. Tal vegada caldria convidar a totes les administracions a fer mocions semblants per procurar consumir productes en català, és a dir, per consumir productes de venda legal en el nostre mercat. Perquè justament l'Administració és qui ha de demostrar responsabilitat en l'adquisició de productes correctament etiquetats.
El juliol del 2010 es va aprovar la llei del Codi de consum que obliga a etiquetar en català les informacions obligatòries dels productes. Totes les llengües comparables en nombre de parlants al català d'Europa tenen la mateixa obligació. Des de l'any 1993 es preveia de fer un reglament que hi obligués per tal que el català s'adaptés als estàndards europeus. Per tant, les empreses ja fa molts de temps que podien preveure'n l'obligatorietat. El multilingüisme (a vegades amb desenes d'idiomes) és comú en molts productes a casa nostra, sovint amb llengües molt menys parlades que el català. Davant de tot això ens podríem demanar si una empresa que etiqueta en més d'una llengua, amb productes d'ampli consum, a desembre del 2011, no és capaç d'acomplir una llei tan previsible i de normalitat general en l'àmbit europeu, quina fiabilitat té en l'acompliment de requisits molt més específics del producte o de legislacions particulars. No etiquetar en català no significa que hi hagi dèficits clars en altres aspectes de la venda o qualitat del producte, tanmateix desacredita l'empresa i si més no pot fer sospitar el consumidor. De moment ja és clara una manca de rigor comercial quan allò que és més visible ja es fa sense seriositat. No és només una qüestió de dèficits en la responsabilitat social del producte, és un incompliment legal d'una legislació regular en l'àmbit europeu, i això pot desacreditar l'empresa i la confiança en el producte.
Un aspecte sí que és prou constatable: les empreses responsables en diversos criteris legals i socials a l'hora de vendre el producte, normalment també ho són pel que fa al català. I és ben lògic, l'ús del català és intrínsec a la responsabilitat. No és qüestió de ser responsable, és que si ja ho sóc, el fet de fer-ho en català forma part del procés. Poso dos exemples prou coneguts. El primer són els iogurts La Fageda (i ara no només iogurts), una empresa amb un projecte social que evidentment per coherència ho fa en català (cal recordar que sovint esmentem La Fageda però el català és cada cop més presents en molts iogurts i molt sovint amb projectes responsables: Ca l'Ametller, Llet Nostra, Granja Armengol, Nadolç, Pur Llet, Can Corder i molts d'altres). Vet ací, un segon exemple. Els productes de la marca blanca Bonpreu, tots etiquetats en català, són els únics que de manera generalitzada, en una marca de supermercat a casa nostra, assenyalen de manera fàcilment visible la presència de llet, ou i gluten en un producte. Aquest aspecte, aparentment irrellevant, us ben asseguro que lleva molts maldecaps a algunes famílies.
Per aquestes festes és important tenir en compte l'etiquetatge. Així i tot, és possible que caigui al cove algun producte de gran consum sense l'etiquetatge legal, alguna empresa que ens mostra la seva incapacitat per ser rigorosa en la informació vers el client (malauradament encara en són moltes). Potser el comprarem, però siguem conscients de les poques garanties de qualitat que ens demostra en el funcionament de l'empresa, no en l'aspecte lingüístic en si mateix, sinó en la deixadesa en la venda del producte en el mercat i en la incapacitat d'adaptar-se a una legislació tan bàsica.
Aquest Nadal, si pot ser, no ens la juguem. Mirem-nos l'etiqueta.
