Segurament és encertat el concepte "líquid" per caracteritzar la catalanitat de bona part del jovent actual. Ara bé, la suposició de l'existència d'una catalanitat "líquida" tan ben exposada en l'article esmentat, té la contrapartida d'una catalanitat "sòlida" i confrontada a l'anterior. De tal manera que si la "líquida" està definida sobre la base de la inexistència d'una exclusivitat pel que fa a l'ús del català, la "sòlida", en principi, hauria de ser absolutament fidel i conseqüent amb tots els elements i factors que consoliden una catalanitat més estricta i pura: aquella identitat catalana que únicament compta amb elements catalans per configurar la pròpia identitat. És probable que la suposició d'una catalanitat "sòlida" no sigui encertada ni necessària, però s'ha de reconèixer que és, fins a cert punt, lògica de pressuposar atès que ajuda a emplenar el mapa de la diversitat de textures identitàries que l'article de Joan Pujolar convida a plantejar. I doncs, continuant amb l'anterior digressió... la pregunta és temptadora.  Quan ha existit una catalanitat sòlida? Perquè... en el cas que hagi existit, tan sòlida i íntegra com ens imaginem, s'hagués arribat tal i com s'ha arribat a la formació d'una catalanitat "líquida"? O potser, el que caldria imaginar és, a més a més, l'existència d'una altra "textura" de catalanitat posterior a la sòlida i anterior a la líquida que fos el motor i l'origen de la segona?  En definitiva, una catalanitat que fos la responsable de la pèrdua dels valors identitaris de la "sòlida"? Aquesta catalanitat bé podria anomenar-se "gasosa", però pel tarannà real que li pertoca, considero que li escau molt millor el qualificatiu d'"aigualida" perquè és la que conté la incipiència del decaïment de la fermesa de la catalanitat més ancestral.

Així doncs, la catalanitat aigualida fóra la que no ha previst la necessitat d'incloure en l'inventari de catalans (i prou) els que es diuen Fernández o Pérez de cognom, la dels que no parlen català als conciutadans que són d'una altra raça, la dels que tant els fa que el català no continuï sent la llengua vehicular de l'ensenyament perquè els seus fills o néts ja aprenen perfectament el català a casa, la dels que s'escandalitzen en constatar que Gerard Quintana parla castellà en el si de la seva intimitat mentre que demanen el cafè en castellà al cambrer nouvingut que ocupa dues tardes setmanals a estudiar el nivell intermedi de català, la dels que perdonen o entenen pactes polítics que alenteixen o lapiden (si fa no fa, ve a ser el mateix) els fonaments d'una catalanitat digna i innegociable que necessita veus en català al cinema i ingredients en català als productes del supermercat, o també (per anar acabant) la dels polítics que defensen o accepten el trilingüisme a l'escola catalana, que promet ser la nova pell de xai del ja clàssic i tan conegut com pacient llop de la substitució lingüística.

Sí, la catalanitat líquida segurament existeix, però mereix ser considerada com un híbrid que compensarà la recessió identitària de la catalanitat aigualida que des de fa dècades no ha tingut en compte la necessitat de crear-ne una de comuna a través de la transmissió i el compartiment. En definitiva, la liquidesa és una alternativa viable a l'aigualiment en un dels últims possibles intents de configuració d'una catalanitat intensa.