Si dic: passa'm el llapis que és a la dreta de la goma d'esborrar poden passar tres coses: la primera és que encertis el llapis al qual em refereixo, la segona és que no l'encertis, i la tercera és que dubtis i em demanis de si parlem de la meva dreta o de la teva dreta.
No trobeu que tot plegat és una mica embolicat i confús?
Doncs bé, a Austràlia hi ha unes ètnies autòctones que viuen en zones desèrtiques i que els cal tenir la qüestió de l'orientació espaial ben resolta, perquè sinó es perden i perdre's és la diferència entre poder-ho explicar o no. Si tornem a l'experiment del paper, obtindrem uns resultats diferents i tot plegat rau en la llengua que parlen. Continuant amb l'experiment del paper, una persona d'una d'aquestes ètnies, començarà a escriure els números posem per cas des de l'esquerra, però quan s'aixequi i faci el tomb a la taula, a diferència de nosaltres (tant els que escrivim d'esquerra a dreta, com els de dreta a esquerra), tornarà a escriure els números, en aquest cas, començant per la dreta. Així doncs, es miri des d'on es miri, el número 1 (o el 5) sempre seran al mateix cantó, per tant, independentment de la nostra posició sempre sabrem on és l'1 o qualsevol dels números restants.
Aquestes llengües sempre prenen de referència punts cardinals i aquests sempre són al mateix lloc perquè no es mouen. Això implica que si et demanen el llapis que és al costat de la goma d'esborrar, et demanaran el llapis que és a l'oest de la goma i això no té pèrdua per a ningú, sempre que sapiguem on tenim el nord, cosa que els obliga, a aquesta gent, a no perdre'l mai i això sempre és bo en tots els sentits.
Posem-nos ara en una zona àrida, amb pocs punts de referència, com podria ser el desert. Imagineu-vos que us diuen, quan veieu un arbre, passeu-hi per la dreta. Com sabem quina és la dreta de l'arbre? Venint des d'on? I si em desoriento, quina dreta és la bona, la meva, la de l'arbre? Ara, si ens diuen: quan vegis l'arbre, passa-hi per l'oest. Llavors segur que no ens perdem! I així fan amb tots els objectes que els envolten i n'han de dir la posició.
La gran desgràcia d'aquestes ètnies és que la colonització d'Austràlia per part dels europeus ha fet i està fent que de les 150 llengües autòctones que encara es parlen, només un 10% tinguin una transmissió de pares a fills que els garanteix la pervivència per a unes quantes generacions més; la resta tenen els dies comptats. Algunes d'aquestes llengües que es perden són les que utilitzen aquest sistema tan particular d'orientació, i s'estan perdent en favor de l'anglès, el qual utilitza un sistema d'orientació esquerra-dreta; això vol dir que aquesta bona gent no només tenen la pena d'haver perdut la seva llengua original, sinó que aquest fet provoca que es perdin per les seves terres ancestrals.
Aquest és un exemple claríssim de l'adaptació de l'espècie humana i de la llengua per poder sobreviure en un medi hostil, com és ara un desert. És un exemple que ens diu que les llengües van més enllà del fet de la simple comunicació i això ens fa plantejar si el pensament condiciona la llengua o la llengua condiciona el pensament. Però és que perdent aquestes llengües, i de fet qualsevol llengua, perdem molt més que un simple sistema de dir les mateixes coses però amb paraules diferents: perdem tota una base de coneixement, d'adaptació a l'entorn i de veure el món. I això no ens ho podem permetre.
