El problema és que a mesura que avançava la lectura cada cop tenia menys motius per sentir-me cofoia. L'article deia que aquest fenomen responia més aviat al fet que els catalanoparlants tenim una activitat molt intensa en aquesta xarxa però, de fet, l'última onada del Baròmetre de l'ús del català a Internet mostra que, si computem totes les xarxes socials, el castellà continua sent majoritari, amb 1.382.000 persones que el fan sevir enfront de les 908.000 que opten pel català. Per tant, el català és majoritari a Twitter però no al conjunt de les xarxes socials. S'ha acabat la festa!

Després de llegir aquesta notícia, li envio un tweet al Quim Monzó agraint-li l'article que havia publicat el dia anterior a La Vanguardia sobre una dona peruana que portava setze anys vivint a Catalunya i que reclamava, com a catalana i catalanoparlant d'adopció, que els seus interlocutors no es passessin al castellà en veure el seu aspecte, ja que ella es comunicava sempre en català. Aquesta dona, i el Quim Monzó a través del seu article, el que reclamaven és allò que des de la Plataforma per la Llengua no ens cansem de repetir i que jo mateixa ja he dit mil vegades en molts posts publicats en aquest bloc. I és que passar-se al castellà per adreçar-nos a una persona que identifiquem com a estrangera no és un senyal de bona educació, sinó que és racisme lingüístic pur i dur. Aquests racisme quotidià -en paraules del Quim Monzó-, però, no només és racisme lingüístic, sinó també classista. En el meu lloc de feina veig cada dia com persones catalanoparlants s'adrecen al personal de la neteja o de la cafeteria o del menjador en castellà, en un context on el català és la llengua d'ús habitual. Com cansa veure aquesta injustícia dia rere dia!

Començo a escriure aquestes ratlles sobre l'estudi de l'ús les llengües a Twitter i el Quim Monzó em respon el tweet: "Avui he contemplat una situació semblant al Ducks de Calàbria-Rosselló". I penso: "No, aquest tampoc no serà un post alegre!". Ja em disculpareu.