Suposo que a aquestes alçades tothom ja deu saber que Ikea és una multinacional sueca que ven mobles. Ikea té botigues arreu del món, des del Japó i Austràlia, passant pels Estats Units, els Emirats Àrabs, Israel i pràcticament tota Europa.

Ikea, sense complexos, posa els noms dels seus mobles en suec. És per això que podríem dir que en aquests moments el suec no només és una llengua universal, sinó que segurament deu ser una de les llengües que presenta més variació fonètica, perquè hi ha milers o milions de persones d'arreu del món que, com jo, no tenen ni idea de suec però van a l'Ikea i diuen: "Posa'm un Pjätteryd, si us plau!"

La presència de la llengua sueca no acaba aquí. Si algú ha tingut el detall d'agafar els llibres d'adornament que hi ha als prestatges dels mobles exposats, haurà pogut veure que també són en suec.
El suec és parlat aproximadament per uns 10 milions de persones, una quantitat de parlants força similar a la dels catalanoparlants, i això no és impediment perquè Ikea demostri que es pot conquerir el món, comercialment parlant, sense haver d'abandonar la llengua pròpia.

Seria possible de trobar una multinacional catalana que posés noms catalans als seus productes? Potser hi és i jo no la conec, però us imagineu entrant en una botiga a Berlín, per dir un lloc, i trobar un moble que es digués "Prestatge Joliu", i que d'entre els llibres d'adornament hi hagués El zoo d'en Pitus? De fet, al mercat exterior li costa igual de llegir "prestatge" en català, que "estantería" en castellà, que "bokhylla" en suec.

El fet és que després de gairebé 30 anys d'una teòrica normalització lingüística, el món empresarial -fora d'algunes excepcions- viu al marge i d'esquena a la llengua catalana. No cal que parlem d'exportar posant noms catalans als articles, sinó que ens mirem el melic i parlem del mercat propi. Ja no només hi ha una pràctica absència de productes amb noms comercials en català, sinó també de productes etiquetats en català o de productes amb instruccions en català. Si anem més endins de la qüestió, veurem que, de fet, la majoria d'empreses no fan servir el català ni per a la paperassa interna. Per tant, si de portes endins ja no fan servir el català, segurament menys el faran servir de portes enfora. El paradigma de tot aquest afer el va posar l'empresa Seat quan, no fa pas tant, el seu director va dir que en la tradició de posar noms de ciutats en els seus automòbils, mai posarien un nom d'una ciutat catalana a cap dels seus cotxes. No fos cas que algú prengués mal al pronunciar Seat Martorell, un nom que seria prou escaient en honor a la ciutat on s'hi fabriquen els cotxes des de fa tants anys.

D'altra banda, tenim que encara avui hi ha unes 500 lleis i disposicions que obliguen a l'ús exclusiu del castellà en el món empresarial. Lleis que apliquen penalitzacions per a aquells que no les compleixen.

Poc i malament. Aquest és el trist resultat de 23 anys de nacionalisme al Govern i de dues legislatures passades d'un Govern autoanomenat d'esquerres, progressista i catalanista. Sovint ens queixem que no se'ns traspassen prou competències, però resulta que en temes de legislació lingüística les competències les tenim totes, però no les exercim. Tenim una llei des de febrer passat que per fi equipara els drets del consumidor catalanoparlant amb el castellanoparlant mitjançant l'obligació, també, d'etiquetar en català qualsevol producte, però la Generalitat no actua d'ofici amb el que és un incompliment general d'aquesta llei. A més, aquest és un tema que públicament els partits no toquen en veu alta. Ja fa força temps, en època de Jordi Pujol, que algunes empreses catalanes, sí, sí, catalanes, ja van amenaçar de marxar si se'ls obligava a etiquetar en català. El que no queda clar és cap on volien marxar. Potser cap algun país on no fos obligat d'etiquetar en cap llengua concreta, on potser ni tan sols fos obligat de posar l'etiqueta? No sé si aquest país existeix, però en tot cas només se m'acuden noms de països del tercer món.

Alguns diran: "És que el català el parla molt poca gent" i per tant no es poden fer lleis que obliguin a l'etiquetatge. Primer de tot, hem de saber que de les 6000 llengües que hi ha al món, el català és dins de les 100 primeres. A més, a tall d'exemple, és bo de saber que a països com Eslovènia, amb 2 milions d'habitants, tenen lleis que regulen l'etiquetatge en la llengua pròpia i, a més, també regulen l'ús de la llengua eslovena en el món dels negocis, establint-hi tota una sèrie de quotes, obligatorietats i sancions en cas d'incompliment.

D'altres diran: "És que si no esdevenim un país independent, aquestes lleis no es poden fer". L'experiència ens diu, o ens hauria de dir, que en el cas d'Espanya aquesta afirmació pot ser més certa que mai. Però bé, tenim casos com Flandes, a Bèlgica, amb uns 3 milions d'habitants, que tenen lleis que obliguen a l'etiquetatge en neerlandès. Com també tenim el Quebec, al Canadà, amb uns 6 milions d'habitants, amb lleis proteccionistes semblants per al francès.

Hi ha aquella dita que diu: "Què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom?" Bé, no descobreixo res si dic que pesen igual. Ara bé, a mi m'agrada de refer la pregunta i demanar: "Què pesen més, deu milions de suecoparlants o deu milions de catalanoparlants?", i la contesta és que els deu milions de suecoparlants. En tots dos casos és una qüestió d'Estat i de la voluntat d'aquest mateix.

Per finalitzar, tenim allò que a vegades passa, que els de casa no valorem el que tenim i ha de ser des de fora que ens en facin adonar. És el cas de l'empresa japonesa Kanebo Cosmetics, que té una línia de perfums que es diu "?????" (T'estimo), així mateix, en català. I compte quin ús en feu perquè la paraula és marca registrada!