Ara que considerem que la immersió lingüística és la gran responsable del dret que els parlants bilingües no siguin únicament els catalanoparlants d'origen, sinó també els castellanoparlants d'origen. Ara que creiem tant i tant en la immersió i que la defensem com el que és: quelcom de què depèn el futur de la llengua catalana. Ara que ho tenim tan i tan clar, ¿com és que encara s'utilitzen conceptes com ara: catalanoparlant nadiu, parlants amb el català com a llengua pròpia o parlants amb bon domini del català oral? És fàcil de copsar el sentit excloent d'aquests termes vers la resta de parlants que no ho són, o que no tenen aquestes competències, la qual cosa és del tot contraproduent i contradictori perquè la immersió lingüística que tant defensem tots plegats té unes conseqüències i, per coherència, cal assumir-les i acceptar-les i, fins i tot, agrair-les. Una de les primeres d'aquestes conseqüències és la democratització de l'ús de la llengua, la de diluir el concepte de nadiu, o parlant de la llengua pròpia, perquè gràcies al gran augment del coneixement passiu del català per part de la població que no el parla, la proporció de catalanoparlants en potència o catalanoparlants incipients és tan elevada que, sempre  amb el suport adequat, pot esdevenir la més gran i flagrant ofensiva contra els problemes de pervivència digna i consolidada de la llengua catalana en el seu futur.

Així doncs, si creiem en la llengua, si creiem en la immersió lingüística, si aprovem tota la inversió d'esforços que aquest país ha fet en l'ensenyament del català a través de les seves institucions, si volem que el català assoleixi el seu benestar, ¿com és que encara continuem utilitzant uns conceptes que no són més que un símptoma que qüestiona el nostre compromís com a país davant la vitalitat i la projecció de la nostra llengua comuna en el si de la seva pròpia societat?

Cal que la bona pràctica de la llengua no prengui més valor que el seu ús. Cal no oblidar que qualsevol llengua viva i consolidada té diversos registres, i que els més vius sempre transgrediran la norma gramatical; cal saber que qualsevol procés d'adopció lingüística és alhora un procés d'aprenentatge i que, com a tal, el coneixement i la destresa en parlar la nova llengua millora quan existeixen contextos on practicar-la i on poder alimentar-se de bons models lingüístics. Sí, bons models lingüístics de cadascun dels diversos registres i prou, sense precisar si provenen de parlants d'origen, d'adopció, propis, impropis, amb denominació d'origen o d'imitació, perquè, afortunadament, avui dia no tenir el català com a llengua d'origen no és una sentència per no poder-lo parlar correctament. Reconèixer-ho, entendre-ho i aplicar-ho és el millor tribut que li podem fer a la nostra preuada llei de normalització lingüística.