Aquest fet trenca el model actual d'immersió lingüística, que es basa en un ensenyament en català amb l'objectiu d'assegurar el coneixement de la llengua pròpia del país a tots els menors que viuen a Catalunya. Aquest model sempre s'ha vist com un dels èxits més importants que s'han assolit en aquest últim període democràtic, ja que mentre assegura el coneixement (que no l'ús) del català a totes les generacions més joves, també ha garantit un domini del castellà per sobre d'altres territoris de l'Estat espanyol monolingües -de fet, només superat per Castella i Lleó, Madrid i La Rioja-, tal com posa de manifest l'últim informe PISA elaborat en els països membres de l'OCDE.

Jo no vaig fer l'ensenyament obligatori a Catalunya i, per tant, el meu coneixement del català no és fruit d'aquest model d'immersió lingüística, però sí que vaig estudiar en una universitat catalana on la llengua en què s'impartien les classes era discrecional de cada professor. La conseqüència d'aquesta política lingüística de les universitats catalanes és que jo vaig estudiar una carrera a Catalunya en castellà, amb l'excepció d'algunes assignatures impartides en català per uns quants professors, independentment que hi hagués alumnes nouvinguts a l'aula o no. Sempre he tingut claríssim que si jo vaig poder aprendre català d'una manera fàcil i ràpida va ser gràcies a l'esforç que vaig haver de fer per poder seguir aquestes classes en català, i pel suport d'alguns companys de la carrera que m'anaven traduint a cau d'orella aquelles paraules i expressions que no comprenia. Si no hagués hagut d'espavilar-me d'aquesta manera, moltes vegades penso que potser ara no estaria escrivint aquestes línies en català.

Per tant, vull que aquest article sigui un homenatge a tots aquells professors que no han canviat de llengua davant d'estudiants Erasmus o de persones que han vingut d'altres zones de l'Estat espanyol, com jo, que han sabut transmetre la llengua del nostre país amb una naturalitat i coherència pròpies de les persones que saben qui són, on són i què volen, i que tenen molt clar que l'ensenyament va molt més enllà de la transmissió d'uns coneixements. L'educació implica, entre moltes altres coses, formar persones perquè estiguin preparades per al futur, i les opcions de futur ­-no només professionals, sinó també socials, econòmiques, culturals, etc.- es fan molt més petites si no es té un alt domini de la llengua catalana. Però el que més em preocupa i m'entristeix d'aquesta situació és que el futur del país també esdevé més petit, difícil i mediocre si deixem que desaparegui la principal via de transmissió de coneixement de la nostra llengua, que a hores d'ara és el bé cultural més preuat que tenim i que, en comptes de massacrar-lo, l'hauríem de cuidar com la nineta dels nostres ulls.

No, jo no acato la sentència del TSJC perquè ha estat justament la presència del català a l'ensenyament -en el meu cas superior- el que m'ha permès aprendre català, viure a Catalunya com una catalana més i prendre consciència de la importància de transmetre el coneixement de la llengua a totes les persones que arriben al nostre país. Des de la Plataforma per la Llengua fa molts anys que hi treballem i seria un autèntic desastre de conseqüències encara immesurables que, per una iniciativa de tres famílies i per una sentència socialment -que no políticament- inexplicable, aquest dret d'aprendre català esdevingués un privilegi  per a només uns quants.