El debat públic sobre les dues situacions ha estat sovint confós, i ha demostrat que encara tenim poca capacitat de mirar enfora, a la resta d'Europa i de l'espai Schengen, i treballar de manera clara perquè realment el català sigui tractat com les llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics. Molts dels debats i opinions denotaven encara complexos i poca voluntat, sovint per desconeixement, de no donar com a normal allò que no ho és. (doble negació? No s'entén! Proposo: de donar com a normal allò que no ho és.
La primera anormalitat és que el català no sigui oficial a la Unió Europea, quan és la 14ª en nombre de parlants de les 23 llengües oficials, i la 9ª en dades territorials. Fa poc el Congrés dels Diputats va aprovar continuar amb aquesta anormalitat, la veritable causa de les directives que ens molesten. I tornant a l'etiquetatge, el que ens ha de preocupar de debò és que l'etiquetatge en català sigui present en tots productes que es distribueixen a l'àmbit català, i això és possible. Com és conegut, l'etiquetatge en castellà és obligatori, imposat en més de 198 disposicions legislatives, i a partir de l'aprovació del Codi del consum, el català restaria equiparat i també ho és. Doncs per què costa tant que el Codi del consum sigui aplicat en les seves conseqüències? Totes les llengües comparables al català tenen resolta aquesta qüestió en països democràtics, com el danès, el neerlandès a Bèlgica, el suec i el finès a Finlàndia, etc.; per què hem de ser l'excepció? Cal que igual que arreu, les empreses s'hi posin, i nosaltres exigir-los-ho, i a la vegada acompanyar-les en el procés. Per què ens costa trencar aquesta anormalitat quan els nostres arguments són indiscutibles?
Valorem positivament que les majors tornin a recuperar el doblatge de films en català, i les gestions del Govern català per aconseguir-ho. Ara bé, el que estem fent és recuperar el 3% de cinema en català. Té sentit, quan el que tenen les llengües comparables és el cinema amb normalitat en la seva llengua, i això vol dir un doblatge o subtitulat dels films, i una distribució al mercat no inferior al 50%. L'estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i Catalunya de la Plataforma per la Llengua que trobareu a http://www.plataforma-llengua.cat/estudis/interior/59 ho demostra.
Les majors respecten totes aquestes situacions. Per què hem de ser de nou l'excepció? I per què sovint col·lectivament ens hem de conformar amb el que no és normal? Que les majors tornin a doblar és una bona notícia, i que el govern català hi treballi, també, però no ens podem quedar en la situació que ja teníem, si no que ens cal avançar ja aquest mateix any cap a majors percentatges de doblatge, subtitulat i distribució de cinema en català per anar essent cada dia més normals.
Cal anar per aquí, en aquests i altres temes, i això sembla evident, però la pregunta és: per què col·lectivament ens costa tant? Per què tenim encara complexos? Quan serem realment madurs?
De manera progressiva, ens hem d'anar guarint de les seqüeles psicològiques que el franquisme ens va deixar col·lectivament, i anar avançant cap a la normalitat. Mirar a fora ens hi pot ajudar. Ho necessitem com a ciutadans, perquè el català suma.