Aquesta notícia donà peu a tot un seguit d'articles que parlaven de la bona salut del pop català, fins i tot a diaris estatals com El País, i a reportatges com "Les quatre nits" del programa 30 minuts de TV3, on podíem veure que la gira de l'últim disc de Mishima els havia portat a ciutats com Londres, Brighton, Manchester o Liverpool, o com els Manel tocaven en un Fnac de Madrid i participaven en el festival South Pop de Sevilla.
Per tant, podríem dir que els fets noticiables són dos: per una banda, que la música catalana està de moda i, per una altra, que la música en català es consumeix més enllà del territori de parla catalana.
No sóc crítica musical -i, per tant, no opinaré sobre les modes en aquest camp- però sí una melòmana que intenta seguir la música que es fa al país i que cada setmana assisteix a un concert com a mínim. Així, no em canso de veure com grups i solistes catalans continuen publicant discos en castellà i com en els seus directes, entre cançó i cançó en castellà, s'adrecen al públic en català que, al cap i a la fi, és la llengua comuna -la de l'artista i la del públic-.
Recordo els temps -tampoc no fa pas tant- en què alguns músics catalans afirmaven que escrivien les lletres de les seves cançons en anglès perquè aquesta llengua tenia més musicalitat. Són els mateixos que ara han trobat aquesta musicalitat en el castellà o el català. I no anomenaré cap grup perquè m'han ensenyat que assenyalar amb el dit és de mala educació, però segur que a tots ens vénen uns quants noms al cap.
És cert que el fet d'escriure cançons en castellà pot respondre a una estratègia comercial amb el fi d'ampliar fronteres (no només a Espanya, sinó també a l'extens mercat llatinoamericà), com també és cert que la música en català es consumeix principalment als Països Catalans. De fet, el mateix Arnau Vallvé del grup Manel, sense tenir les dades a la mà, afirmava que un percentatge altíssim de vendes del seu últim disc que els ha portat al número 1 ha estat dins del territori català.
L'èxit de vendes dels Manel segurament és fruit de la conjunció de molts factors -qualitat, un estil indie folk que ara es considera mainstreaming, lletres treballades i alhora properes, una bona estratègia de màrqueting, etc.- però el que ens està dient a crits és que el mercat de música en català no és tan petit i que si no s'arriba més lluny no és tant -o no només- per la llengua sinó per molts altres elements.
Per acabar, doncs, deixeu-me per un moment que em converteixi en la noia a qui els Manel inciten a demanar un desig en la seva cançó "Aniversari", i demano que algun dia -i espero que sigui aviat- s'acabin tots els prejudicis lingüístics i que els nostres músics ens cantin en la llengua en què parlen, pensen, somien i estimen. I ara a bufar les espelmes!
P.S. Vull donar les gràcies a Christian Rovira que en una conversa ben informal em donà sense saber-ho la idea per aquest article i a Roger Palà i Pau Alabajos que a l'edició digital de la revista Enderrock han publicat dos fantàstics articles sobre aquest tema, "El més venut a Espanya" i "Música, llengua, política i prejudicis".
Carmen Pérez
Plataforma per la Llengua