El català és la llengua europea més desprotegida legalment de la Unió Europea pel que fa al nombre de parlants, encara més, l'Estat espanyol constitueix un fet excepcional en el no reconeixement oficial de les llengües pròpies perquè és l'únic Estat que amb relació a una llengua de tants parlants que ocupa un percentatge elevat dins de l'Estat, a) no la considera llengua oficial del país en igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua oficial (l'única llengua oficial de l'Estat reconeguda a la Constitució és el castellà, un fet del tot sorprenent i excepcional); i b) en prohibeix la utilització en el Parlament de l'Estat que representa a tots els ciutadans.

Si analitzem la situació en països com ara Finlàndia, Suïssa, Bèlgica i Canadà, tots amb situacions lingüístiques comparables a la del català, observem que el que sí que és normal en les seves institucions és absolutament impensable per a l'Estat espanyol, al contrari del que han afirmat algunes persones afins o properes a determinats partits polítics espanyols com ara el PP. En aquests països el català seria reconegut com a llengua de les institucions de l'Estat, i per tant, llengua d'ús normal al Senat, al Congrés i en les lleis que afecten la vida diària en molts àmbits.  La cosa és més greu, i la demagògia més evident, quan considerem que són més de 500 les disposicions legislatives que imposen el castellà als territoris de parla catalana, algunes de les quals en prohibeixen l'ús. La mateixa defensora del poble reconeixia públicament i per escrit, fa poques setmanes, que el castellà s'ha d'imposar i amb sancions, però que això no es pot fer amb les altres llengües pel fet de ser d'un rang inferior, explicitant discriminació dins d'unes mateixes fronteres d'uns ciutadans respecte dels altres.

Nosaltres advoquem per a la igualtat de ciutadans en drets i deures, i això significa no fer distinció entre ciutadans de primera ni de segona en funció de la llengua que parlin, sinó d'equiparar-los a nivell legal, i això passa per un reconeixement legal d'aquestes llengües en igualtat amb llengües comparables en països democràtics. Declaracions com les que es produeixen, sentències com les que s'emeten, no només generen tensions, sinó que són símptomes evidents d'una manca de democratització important a l'Europa del segle XXI. No són en realitat una mostra de cert racisme lingüístic? Nosaltres volem sumar, i declaracions i sentències com les que s'estan produint no sumen, sinó que resten.