Som a la cua d'Europa pel que fa al reconeixement de les llengües. O altrament podríem dir que som a la cua d'Europa pel que fa al reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans. Quan diem que som a la cua d'Europa, volem dir a la cua més cua i en l'extrema solitud de la cua, ja que no hi ha ningú més al darrere. Espanya és l'únic estat de la Unió Europea i de l'espai Shengen que no fa oficial de l'estat una llengua que representa més del 10% de la població (dades oficials segons consideració de la CIA) i amb més de 5 milions de parlants. De fet, no s'hi atreveixen ni Itàlia ni França ni Romania... L'únic país que fa aquest desafiament és Espanya amb el català. Espanya, doncs, és a la cua. I nosaltres els que patim, a la seva cua, les conseqüències. En la resta de casos, els estats que es trobaven com Espanya, o bé han reconegut la independència a les comunitats lingüístiques semblants a la catalana o bé han reconegut plenament la llengua i l'han igualada a l'estatus que tenia la llengua tradicionalment imposada per a tot l'estat. Per posar un exemple del darrer cas, Bèlgica va passar d'una a tres llengües oficials, Finlàndia d'una a dues, Canadà d'una a dues o Sud-àfrica, amb la fi de l'apartheid, de dues a onze.

Amb un punt il·lús i optimista podríem suposar que Espanya compensa els dèficits lingüístics constitucionals amb una pràctica respectuosa, de manera que de facto elimina els privilegis consolidats pel franquisme a una de les comunitats lingüístiques. I ca! La pràctica lingüística reafirma i encara exagera la consideració de rara avis. Així, on la llei pot ser dubtosa o on fins i tot "no imposa" una llengua, la interpretació de l'Estat s'encarrega de portar fins a extrems increïbles l'anomalia. Potser el cas més conegut és el de la resolució del 24 de febrer de 1982 del reglament del Congrés de Diputats. Tal resolució no prohibeix l'ús del català, però tampoc no obliga l'ús del castellà. Però a manca de referències, la interpretació és que el primer és prohibit i el segon imposat. Així, el recompte mínim de 500 lleis i reglaments impositius del castellà als ciutadans i empreses catalanes dins l'Estat espanyol que va fer la Plataforma per la Llengua, queda ben curt. Caldrà afegir, doncs, els centenars de disposicions que, sense fer-ne esment, a la pràctica són impositives i fins i tot prohibitives.

Fóra obvi pensar, doncs, que haurien d'aparèixer proclames massives dels moviments polítics contra la imposició lingüística a casa nostra. Però sorprenentment sembla que no hi ha moviments manifestos de demanda de reforma de la Constitució espanyola o de la creació d'una constitució per al nou estat català per tal d'equiparar els drets lingüístics dels ciutadans. Ans al contrari: les demandes més sonades són sobre una suposada imposició del català! Un exemple ben conegut és el de les multes lingüístiques a empreses. Si analitzem les sancions, com a mínim unes 300 d'aquestes 500 disposicions esmentades preveuen multes i retirada dels productes o tancament de les activitats per no emprar, per part dels empresaris, el castellà a Catalunya. Cal recordar que lleis impositives del castellà en l'etiquetatge de productes, instruccions, manuals d'ús o garanties, només n'hem trobades 195. Cal sumar-hi les que obliguen la documentació i tràmits, les de retolacions diverses, les de documentació oficial i personal... i ja passem de les 300! Moltes de les quals amb uns quants articles impositius i sancions vàries.

Pel que fa al català a l'empresa: que hi hagi un tracte afavoridor de la llengua pròpia a Catalunya, més enllà de la Llei de política lingüística de l'any 1998, poques coses més trobaríem (a més, la majoria amb una aplicació sancionadora ben minsa). A tot estirar, algun decret sobre els establiments de restauració, agències de viatges, control de viatgers per carretera, allotjaments turístics o de prestació de serveis a domicili. Tot plegat no arriba ni a la desena. Així, ben bé el 99% de les multes lingüístiques previstes als empresaris catalans són per no emprar el castellà. ¿Com és que algú, davant d'aquesta evidència, pot anar en contra de la legislació que garanteix en unes escarides disposicions la presència del català essent, a més, aquesta la llengua pròpia? Doncs pel simple fet del convenciment de la superioritat de drets d'uns davant dels altres, sobre la freda condemna de fer sentir la víctima com a botxí, i amb l'afegit que la justificació d'aquest tracte s'agreuja a mesura que la víctima reclama els mateixos drets.

El 4 de març passat es va celebrar al Parlament europeu, a Brussel·les, una jornada sobre diversitat lingüística. A la primera part, que versava sobre les llengües sense estat, hi va intervenir Pau Solanilla, assessor del secretari de l'Estat espanyol per a la Unió Europea. Afirmava que la presentació per part d'ERC al Congrés dels diputats de mil preguntes que demanaven la rectificació de les lleis que imposaven el castellà per tal que s'equiparessin al català posava encara més traves al reconeixement de la llengua catalana per part de l'Estat espanyol, tant a Espanya com a la Unió Europea. Venia a dir que si les reivindicacions no anessin tan enllà no hi hauria tantes reticències. Així doncs, la responsabilitat de la manca de drets no és del qui els nega, sinó d'aquell que els reivindica per haver demanat la igualtat. No només som privats dels mateixos drets, sinó que la demanda d'aquests drets encara ens fa més responsables del tracte únic i discriminatori en relació amb la resta de situacions comparables. Vet ací un atzucac del tot kafkià. Vet ací el perquè de tot plegat.