El català és una llengua de dimensions mitjanes amb un potencial econòmic important. Tot i això, com succeeix amb altres llengües, no té una presència uniforme en tots els àmbits de la societat. És comú de trobar establiments comercials, administracions o empreses de serveis on els consumidors no poden exercir els seus drets com a catalanoparlants.

Als territoris de parla catalana de l'Estat espanyol existeixen diferents marcs legals que preveuen i estableixen normatives concretes pel que fa als drets lingüístics dels ciutadans. Específicament també es regulen els establiments comercials, les empreses i el sector dels serveis.

Així, la Llei 3/1986 de normalització lingüística de les Illes Balears estableix el dret d'adreçar-se en català a qualsevol establiment. Per la seva banda, L'Estatut dels Consumidors i Usuaris de la Comunitat Valenciana reconeix que «els consumidors tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana».

Al Principat, la legislació va més enllà i tant la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, com l'article 34 de l'Estatut d'Autonomia apunten que les empreses han d'estar en disposició d'atendre en català els consumidors si així ho volen, tant de forma oral com escrita. A més el mateix Codi de consum i altres lleis del Principat també preveuen que les senyalitzacions i els cartells i rètols de caràcter fix dels establiments oberts al públic han de figurar com a mínim en català, com també l'etiquetatge i les instruccions de tots els productes.

Tot i l'àmplia legislació existent arreu del territori, en repetides ocasions es produeixen vulneracions dels drets lingüístics dels ciutadans. El 3 de juliol passat, en una oficina del BBVA d'un municipi del Montsià, no van voler fer una assegurança de la llar en català a un client que ho havia sol·licitat.

Uns dies abans, el 18 de juny, a una benzinera GALP de Bellreguard, al País Valencià, un client va dirigir-se en català a l'encarregada per facilitar-li el número CIF de la targeta professional. Segons l'afectat, l'empleada de l'empresa va dir-li que no l'entenia i va exigir-li que parlés en castellà. Davant d'aquesta situació, el client va optar per contestar-li en anglès, fet que va provocar un seguit d'insults i retrets per part de l'encarregada, que finalment va acabar obligant-lo a sortir de l'establiment a la força.

Finalment, aquest estiu mateix, un ciutadà de Palma denunciava que a un Burger King d'aquest municipi, la treballadora de l'establiment havia titllat de «mal educada» la seva filla petita pel simple fet d'adreçar-se-li en català. Després de negar-se a atendre els clients en català, l'empleada els havia explicat que en aquell establiment només atenien en «castellà, alemany i anglès».

Més enllà de la feina que hem de fer com a consumidors, és una obligació que les empreses d'arreu del territori de parla catalana tinguin una alta responsabilitat lingüística. Es tracta d'un incentiu per raons comercials i de màxima qualitat en l'atenció al client. De la mateixa manera que les empreses o establiments situats en llocs turístics consideren necessari saber parlar anglès o rus per poder atendre els clients que parlen aquests idiomes, els ciutadans de llengua catalana, més de 9 milions de persones, constitueixen un mercat molt ampli que també cal respectar.

La majoria de parlants de llengües com el danès, el lituà, el noruec o l'eslovè tenen, com els catalans, coneixement d'una segona llengua o més. No per això, però, renuncien a disposar de tota la informació comercial i dels serveis en les seves llengües pròpies.